ANIMACIÓ, HUMOR I EDUCACIÓ
Pep Puigdemont i Julià
(article publicat a la revista Alimara editada per la parròquia de St. esteve d’Olot)

"Avui no estic animat…No estic d’humor. "

Quan sentim a dir aquestes frases, malament, alguna cosa no rutlla prou bé. Els adults som capaços d’expressar el nostre estat d’ànim d’aquesta i moltes altres maneres. Tot plegat provoca que moltes vegades tinguem problemes amb les relacions personals, a casa, a la feina, o amb els amics i amigues, només perquè en un moment determinat no estem d’humor o prou animats per a suportar algun fet puntual que ens irrita més del compte. Per tant, podríem dir que l’humor és una qualitat desitjable sempre. Us imagineu algú que sempre estigués de bon humor? O us imagineu vosaltres mateixos sempre de bon humor? Segurament seríem més feliços, sense cap mena de dubte.

Si durant la nostra vida hem tingut experiències de vida en grup, de conviure amb gent, ens haurem pogut adonar que sempre, de manera més o menys espontània, ha aparegut aquella persona o persones que ens encomanen alegria, que proposen activitats a fer, que fan bellugar la resta del grup, que sovint - per no dir sempre - estan de bon humor que ho transmeten a la resta de persones que els envolten. Estem parlant d’autèntics animadors, d’animadors nats. Segurament al llarg de la història han existit milions de persones d’aquest estil que han fet d’animadors d’algun grup sense ni tan sols proposar-s’ho. No és fins a finals del segle XX que apareix com a figura professional. Vist des d’aquesta perspectiva, un animador és algú que engresca, que anima i provoca que altres persones, de manera individual o grupal facin, es moguin, ballin, juguin, estiguin de bon humor i animats. Des d’aquest punt de vista un animador dominarà un seguit de tècniques pedagògiques i psicològiques que li faran possible animar un grup. Podem aconseguir animació amb les cançons, amb el teatre, amb tècniques de circ, explicant contes, però en l’animació sempre hi ha d’haver una interacció entre l’animador o animadors i el públic -tingui l’edat que tingui - per a assolir un clima especial, difícil de definir amb paraules, un clima que fa exclamar tothom que l’estona ha estat curta, o que ens ho hem passat molt bé. Si no hi ha aquesta interacció o bé no s’aconsegueix crear aquest clima podem dir que no hi ha animació. Concretament fer animació a través de cantar i ballar, mitjançant la música, és una tasca que directament fa que el públic s’engresqui i que durant un temps determinat deixi les cabòries per una altra estona i estigui content, que s’evadeixi dels problemes quotidians. Tot plegat pot ajudar a carregar les piles del bon humor de les persones la qual cosa és molt saludable.

Quan organitzem una festa i requerim els serveis d’algú per a fer ballar i cantar la mainada estem parlant de l’animador de cançons, o bé d’un cantant-animador o bé d’un grup musical que farà que els nois i noies passin una bona estona tot ballant i cantant. Es tracta doncs d’unes figures professionals que fan passar una bona estona a través la música. Però a la vegada ha de ser algú que tingui clar aquest concepte que és l’animació i que faci que el grup de participants de la festa sigui el veritable protagonista, que sàpiga veure quins interessos tenen perquè aquells moments de gresca esdevinguin també una forma de participació agradable dins un grup. Cantant i fent ballar la mainada també els estem educant i tot animador ha de tenir-ho present, potser és un tipus d’educació molt informal, però quan pots comprovar que allò que has estat cantant en una actuació d’un poble, al cap de dos o tres anys, quan hi tornes, encara es recorda; llavors és quan veus que has estat fent alguna cosa més que cantar i que mitjançant les cançons has influït d’alguna manera en les persones que participaven de l’animació, a més de passar-ho bé has estat educant.

Totes les professions que es fan de cara al públic i que comporten relacions personals haurien de tenir la seva dosi d’animació. Qui no s’ha trobat mai en la situació d’anar a comprar algun producte i ha acabat comprant-lo no perquè el producte per ell mateix l’hagi convençut, sinó perquè s’ha trobat amb un venedor animat i alegre que li ha sabut vendre? Segurament tots hem après molt més quan ens hem trobat un mestre animat que ens ha fet viure allò que havíem d’aprendre.

L’animació entesa com a professió va molt lligada a l’humor. Tant si és una animació destinada al públic adult com si està destinada al públic infantil és molt important que l’animador estigui en plenes condicions emotives. Per a fer que algú es diverteixi primer n’ha de tenir ganes un mateix.

Imagineu-vos una tarda de tardor o hivern un cantant-animador ben refredat, amb molt de mal de cap, i que està damunt de l’escenari cantant i animant nens, nenes, pares i mare, i malgrat que de bon començament deu haver fet sevir la frase amb la que encetàvem aquest article: "No estic animat... No estic d’humor", intenta establir una relació amb el públic d’animació i de transmetre bon humor. Segurament hi ha feines més dures, però aquesta Déu n’hi do!

Pep Puigdemont i Julià

Mestre d’educació musical, Pedagog, Animador- cantant

BIBLIOFGRAFIA EMPRADA:

  • Josep MªQuintana L’animació i els seus àmbits professionals. Ed. Generalitat de Catalunya.
    Institut Català de les Noves Professions. Barcelona 1992.
  • Joaquim Franch i Alfons Martinell . L’animació de grups d’esplai i de Vacances. Fer de monitor Editorial Laia.
    Col Quaderns de Pedagogia. Ajuntament de Barcelona. 1984.
  • DD. Rafael Luís. Animar un centre d’esplai. Edicions Pleniluni. Alella 1987.
  • Lluís Mª Panyella i Mª Josep Hernàndez. Xesco Boix. Un amic, un mestre. Edicions Raima. Moià 1995
  • Héctor Santcovsky . Lèxic sobre l’acció sociocultural. 110 conceptes clau. Edita Ajuntament de Barcelona. Dossiers Socioculturals.
  • Jaume Trilla. La educación informal. Ed. PPU S.A. Col. Biblioteca universitària de Pedagogia. Primera edició Barcelona 1985.

   

Disseny i creació propis, amb la col·laboració de:
webmaster@agusti.com
© copyright 2005 - All Rights Reserved